Objectiu: abolir la prostitució

El debat etern sobre la prostitució gira avui dia entorn de la seva regularització. No m'agrada entrar en el detall de com es podria regularitzar, penso que el que cal és abolir-la, però és clar que no deu ser tan fàcil si ha sobreviscut al llarg dels segles.

I no dic que sigui fàcil, sí afirmo que és imprescindible abolir-la en el camí de la dignitat de les dones. Respecto les propostes de millora de les condicions de les dones que estan abocades a exercir-la, penso que són benintencionades, però no veig que actualment vagin en el camí clar i sense desviaments cap a la seva abolició. D'acord que mai serà completament abolida, per què les persones són lliures per decidir el que fan però això forma part de les decisions individuals, que rebutjo criticar des d’un punt de vista moralista.

No m’estranya llegir que es tracta d’una proposta inicial d’un partit polític com Ciutadans però em poso les mans al cap en llegir que els partits d’esquerres s’hi ha sumat posteriorment. Espero i desitjo que després de considerar el tema tinguin en compte els drets humans i no solament el que reclamen les prostitutes voluntàries. Vaig veure el programa de TV3 sobre el tema i trobo que va ser un espectacle deplorable, especialment perquè hi havia una sola veu que cantava les excel•lències de ser prostituta voluntària.

A continuació intento reflexionar sobre el tema i aportar alguns arguments que he recollit de diverses fonts per explicar el per què de la necessitat d’iniciar el camí de l’abolició:

1.    Afirmo que la prostitució va contra els drets humans perquè és la violència i la forma d’esclavitud més antiga del món, inventada per la societat patriarcal per controlar i sotmetre les dones.

2.    Hi ha qui la defensa des d’una pretesa postura neutral entenent que les dones que es prostitueixen fan un servei social a la comunitat i que si no existís aquest servei el nombre d’actes violents, com les violacions, augmentarien. La meva resposta és: si un dia la teva filla et digués pare, mare, quan sigui gran en prostituiré pel bé de la societat, què li diries? Doncs això mateix, allò que no vulguis per a tu i la teva família no ho vulguis per als altres.

3.    En la mateixa línia, és que el treball de prostitució de la dona es dignifica pel fet de fer-lo en millors condicions higièniques? No estarem defensant principalment la salut dels usuaris? És clar que millor que hi hagin millors condicions higièniques per a tots dos però, i què fem amb la baixa autoestima que genera en les dones per elles mateixes, amb la por i el fàstic? Per a mi està clar que no és una alternativa laboral acceptable i penso que qui la defensa ho fa per interessos puntuals. L'exercici individual seria minoritari i es pot fer des de la cotització d'autònoms. Les condicions sanitàries poden ser controlades des del metge de família o des dels especialistes.

4.    Què hi ha dones que exerceixen lliurament la prostitució? També hi ha dones que conviuen “lliurement” amb el seu maltractador fins la mort i els costa molt adonar-se’n. Qualsevol dona o home ha de ser lliure per decidir les relacions sexuals que vol establir sempre i quan siguin acceptades per ambdues parts i no hi hagin honoraris que les condicionin. Vendre el teu cos representa sentir-te una persona indigna hora darrera hora, no és exercir la llibertat sexual ni un dret digne de defensar.

5.    Legalitzar la prostitució significaria renunciar a polítiques d’igualtat en els drets de les dones. No hi ha igualtat entre qui es prostitueix i qui prostitueix a altres.

6.    També significaria acabar amb polítiques de coeducació donant un rol de submissió a les dones davant el dret dels homes a utilitzar-les sexualment en base a la llei del mercat.

7.    La institució que legalitzi la prostitució es convertirà en el proxeneta d’aquestes dones. Un gran proxeneta que subrogaria el contracte a les empreses del ram, sent tots dos explotadors que es lucrarien amb el patiment de les persones, especialment de les dones pobres.

8.    Hi ha persones que es prostitueixen perquè hi ha altres persones que estan disposades a pagar per uns serveis que els resultarien més satisfactoris en unes relacions on l'amor i el respecte anessin pel davant de la satisfacció d’un caprici sexual.

9.    Hi ha màfies perquè permetem la prostitució mirant cap un altre costat per no veure'n la realitat. Pensem que som millors persones que les prostituïdes?

10. Penso que s'ha d’enfrontar el tema d’una manera global i amb una planificació acurada de les actuacions en el camí de l'abolició, per exemple:

Fer entendre a la societat el crim que cometem si ens desentenem del tema

Comptar amb les prostitutes per trobar el camí efectiu de l’abolició

Lluita internacional eficaç contra les màfies i la trata de persones

Educació sexual per tal que la població sàpiga gaudir-ne lliurement

Facilitar a les dones alternatives laborals dignes al seu exercici

Entorpir amb lleis i alts impostos el negoci de la prostitució als locals

Multar als usuaris que no vulguin entendre-ho, no a les dones que l’exerceixen

Prohibir l'exercici de la prostitució als carrers

Tal i com reclama la Federació d’Associació deVeïns de Barcelona i el manifest de les alcaldesses metropolitanes, cal reflexionar i meditar molt bé qualsevol mesura sobre el tema des de la perspectiva dels drets humans i no des de una postura assistencialista. De la mateixa manera que no eradicarem la fam al món fent només polítiques de beneficència, tampoc millorarem substancialment la vida de les putes canviant algunes de les condicions en què actualment són explotades.

Us deixo amb aquest fantàstic vídeo:

Stop bullying

En els darrers anys les notícies sobre l’assetjament escolar han emergit en els mitjans de comunicació amb tota la seva cruesa: patiment amagat per les víctimes durant molt de temps que en alguns casos han portat al suïcidi, agressions espantoses, fins i tot comeses per alumnes de primària, i les amenaces, la denigració i les vexacions de tot tipus que les xarxes socials han multiplicat amb la impunitat que dóna l'anonimat.

Hem passat de considerar com un fet normal que els alumnes més vulnerables siguin assetjats per altres alumnes a mirar-nos amb preocupació un fenomen que ens mostra la pitjor cara de la condició humana perquè les relacions entre iguals, rellevants tant per als aprenentatges com per a la socialització poden esdevenir en influències, que en opinió dels experts, es configuren sota un esquema de domini-submissió que pot portar a processos de victimització.

Ens ho mirem amb preocupació, però costa que el centre escolar com a institució prengui mesures efectives al respecte i més sovint del que ens pensem, es prefereix considerar el cas que es té al davant com un fet aïllat i sense transcendència abans que considerar-lo un primer crit d'alarma que ens hauria de moure a actuar en el sentit més adequat segons el cas.

En aquesta tasca no hi ha resultats d'un dia per l'altre i per això reclama la conscienciació de totes les parts implicades. La resposta no pot ser mai la laxitud, no importa el grau d’assetjament, perquè les conseqüències són dramàtiques. Com ho són en situacions de la violència masclista o en l’abús de menors. En tots aquests casos el maltractador sembla ser el més fort i el que té les de guanyar en una societat en què les lleis i la justícia sempre van darrere d’aquest fenòmens i les víctimes amaguen amb vergonya la seva situació, tant als pares com als professors.

No és fàcil donar receptes, són problemàtiques molt sensibles i complexes. A mi m’agrada especialment com tracten el tema en la web de Jordi Collel i Carme Escudé perquè fan una mirada sistèmica i holística. D’especial interès trobo la guia per als alumnes (estan editades per ser impreses a dues cares i grapades pel mig en forma de quadern) ja que contemplen les dues vessants principals, encara que no les úniques: “Ets víctima de maltractaments?” i “Ets dels que agredeixen?” A tota la xarxa trobarem diferents materials que cal valorar primer abans d’utilitzar-los per adaptar-los al nostre context.

Com a Psicopedagoga he tingut experiències en el tema i he escrit sobre alguna d’elles en un dels blogs de quan estava en actiu. He seleccionat aquesta entrada sis anys després d’haver-la escrit:

KEVIN Y ALBERT

Per acabar, Bully dance, un curt de dibuixos (10') produït per UNICEF i National Film Board of Canada. Identifica les conductes de maltractament i el procés de victimització. L'objectiu és estimular la discussió en el grup classe.

 

En els problemes de convivència hi surt perdent el grup, 

és a dir TOTHOM

Dos realidades

Kevin y Albert eran dos alumnos que necesitaban ayuda. Su estancia en el instituto se hacía cada día más complicada cuando la cap d’Estudis me puso en antecedentes del caso como psicopedagoga de segundo ciclo. Albert, de 15 años, se había declarado homosexual de forma indirecta en su clase. No renegaba de su condición y si era necesario, la defendía con buenas palabras, ese era su talante, ante quien fuera necesario. Por ello, recibía continuas agresiones verbales o desdenes por parte de sus compañeros. Algunas de ellas no eran sólo verbales.

Ambos alumnos compartían el mismo grupo-clase ordinario en algunas asignaturas: música, plástica, educación física, tecnología y tutoría. Albert hacía todas las asignaturas en el grupo ordinario, sus notas avalaban que podría optar al bachillerato. Kevin, en cambio, realizaba el resto de las asignaturas en un grupo adaptado en el que yo era la tutora. Eso fue en tercero. En cuarto, ya el grupo adaptado fue totalmente segregado por decisión del equipo directivo y ambos alumnos dejaron de compartir aulas.

Han pasado algunos años desde entonces pero recuerdo a todos y cada uno de los integrantes del grupo de cuarto como si fuera ayer. Los recordaré siempre. Fue Yolanda, líder afectiva del grupo, quien sacó el tema en hora de tutoría, con su valentía de siempre y su buen hacer nos hizo a todos escuchar que Albert estaba siendo asediado por Kevin. Él lo negaba en voz baja, por aquel entonces era todavía un chulito, un chico guapote que tenía a su alrededor un buen grupo de chicas. Pero no pudo eludir el asunto y tuvo que hablar ante todos, intentó minimizar sus actuaciones: quizá sí que me río porque verás, no se puede hacer otra cosa, pero no es verdad que le pegue en las piernas con una rama de arbusto camino de casa. Y sí, nos reímos, pero no hay nada malo en eso. En ningún momento supo ponerse en el lugar de su compañero como intentó hacerle ver ante todos su amiga, Yolanda.

Y bien, tenía ante mí dos casos paralelos en un solo: bullyng. Estuve con el tema algo más de un curso, atendiendo a los dos alumnos una hora semanal en la que hablamos de sus problemas y necesidades. Al principio hablamos del tema que ocupaba a ambos pero pronto se vio desplazado por otras premuras: lo que había detrás del comportamiento de Kevin hacia Albert y cómo vivía Albert su condición de homosexual. Kevin necesitaba sentirse escuchado. En casa, su hermano mayor más guapo y listo que él, estaba en el centro de atención, no se sentía querido en su casa y sufría por ello. Albert estaba en el caso opuesto sus padres eran ultra conservadores pero sabían mostrarle a su único hijo su afecto, aunque no aceptaron en un principio su condición.

Al acabar cuarto marché del instituto. Unas semanas antes había tenido varias conversaciones intensas con Albert. Se sinceró del todo y reconoció que se había comportado muy mal con sus padres, que no había sabido devolverles el cariño que le dieron porque no aceptaron su condición. Se debatía entre estudiar seriamente una carrera o banalizar el tema con cursos múltiples en un intento de retrasar una decisión que no se encontraba en situación de poder decidir.

Por aquellas fechas también hablé con la madre de Kevin. Lo había hecho varias veces a lo largo del proceso. Siempre se negó a reconocer que su hijo fuera capaz de asediar a nadie, pero esta vez reconocí en su gesto, en sus ojos, el agradecimiento: había recuperado a su hijo. El último día de clase con mi grupo hablamos informalmente, recogimos los dossieres y de pronto vi a Kevin que estaba escribiendo en la pizarra: “gracias por escuchar, gracias por querernos, gracias por estar siempre ahí”. Es lo más bonito que me habían dicho en mucho tiempo…

Sunflower from Victor Martins on Vimeo.